dimecres, 4 d’agost del 2010

Els dies en què tot gira al revés,

Són els dies que et deixes l’adaptador de la càmera i el cable per descarregar fotos a l’hotel. Són els dies que trigues una hora en tornar a ser a lloc a fer feina. Aquests dies quan tornes a agafar el cotxe els llums eren encesos des de feia quatre hores i la bateria està a l’altre barri. També són els dies en que un ... diguem-li alemany té unes pinces i t’engega el cotxe.
Per descomptat són els dies en que en mig d’una de les avingudes més transitades de Mèxic D.F (si es que ni ha alguna que no ho sigui) veus una cortina de fum, que no amaga res al darrera més que un manguito del radiador petat. Fum i més fum, líquid verd per tot el carrer, clàxons, mexicans interessats en l’esdeveniment, i quan semblava que res podia anar a pitjor Tlàloc fa de les seves.
Fent mans i mànigues sota la pluja (bàsicament en Pere empenyent el cotxe i jo al volant) aconseguim anar marxa endarrere per l’avinguda. Entrar en un carreró on resulta que hi viu un mecànic i finalment aparcar amb maniobres incloses. Només em queda dir: podía vivir tranquilamente con una mancha de pis en la alfombra... pero qué va, tío, más complicaciones.